Texto: Manuel Piñeiro
Fotos: Gàtaca


Pag 1: Transcripción de la entrevista (castellano)
Pag 2: Transcripció original (català)


Les llengües pròpies de Catalunya, Galiza i Euskal Herria són o almenys haurien de ser considerades un patrimoni cultural tan important com el castellà en l'Estat espanyol, però com tot Estat, també té el seu nacionalisme d'Estat banal, discriminatori i ranci que les ataca per xenofòbia, però sempre davant això hi ha cultura, història i art que les dignifiquen i les identifiquen. Gàtaca és una banda d'Ontinyent (País Valenciá) que practiquen un metall modern, que canta en català en el seu dialecte sud-occidental, comunament conegut com valencià. Presenta el seu segon i nou disc “Deliris”, tot un esforç no només en àmbit normalitzador de la seua llengua, sinó a nivell compositivo, artístic i logístic. Si el rock euskaldun ha aconseguit cotes de popularitat extraordinàries ja fora del seu territori lingüístic de la mà de Berri Txarrak i altres, per què no ho podrien aconseguir Gàtaca en el seu àmbit? Aquesta i altres preguntes li fem a Gonzalo Girones, veu dels ontiyentins. Per altra banda, es pot consulta l'entrevista traduïda al castellà també.



Presenteu-vos una mica per a qui no us conegui...

Gàtaca naix entre el 2000 i 2001 amb la clara intenció de normalitzar el rock en català i ampliar el ventall del mateix duent a cap una immersió dintre l’oceà dels nous estils. Influenciats per grups com Korn, Slipknot, Hamlet, QOTSA o Skunk d.f., comencem a composar les nostres pròpies cançons basades en ritmes contundents amb barreges de música electrònica, funk i bases melòdiques provinents del Grunge. Des del principi anem tindre clares les línies a seguir: composicions pròpies, lletres en català i, encara que no posen límit al nostre estil ni ens agrada etiquetar-nos, parteim de la idea base del “Nu Metal”. La fita més important aconseguida o punt d’inflexió en la nostra vida musical, tingué lloc al 2004 en proclamar-se el primer grup del País Valencià guanyador del concurs SONA 9. Aquest premi va significar l’enregistrament d’un disc i un vídeo musical professional, un contracte discogràfic amb el segell PICAP i una gira promocional que ens ha dut a actuar al llarg de tot el territori de parla catalana i a compartir escenari amb grans noms del rock nacional com Saratoga, Narco o Kannon, entre d’altres.

Heu trigat quasi cinc anys a publicar un altre disc, per què?

Realment no son 5, son 3. “El show de la foscor” l’enregistrarem en Maig de 2005 i “Deliris” en Octubre de 2008. Després de l’enregistrament del nostre primer disc ens vam submergir en una gira de promoció i concerts que es va anar allargant. Açò es va combinar en canvis en la formació que ens obligaven a repassar allò tret en compte de centrar-nos en crear nous temes.

Quines són les diferències més notables entre "El Show del Foscor" i el nou disc “Deliris"?

Musicalment els ritmes s’han accelerat, s’han ampliat ambients i les composicions tenen un caire més barroc amb melodies molt més dinàmiques i variables. Fora del risc de caure en els tòpics, hem aconseguit un so molt personal, amb una gran duresa però molt més accessible que l’anterior. En quant al concepte de les lletres també hi ha canvis importants. L’anterior era una crítica social molt evident, en aquest hem seguit la línia inconformista que sempre tenim però des d’un punt de vista metafòric. Els missatges estan més ocults i donen peu a una interpretació més lliure.

M'ha cridat l'atenció l´estetica tan propera a la pel·lícula de Stanley Kubrick "La Taronja Mecànica". Us ha inspirat d'alguna manera?

No pretenem mostrar-nos com els joves de la mítica pel·lícula, sols es tracta d’una coincidència cromàtica. Sempre ens ha agradat la idea d’anar uniformats als concerts, així guanya la imatge de conjunt i enriquim l’espectacle. En aquest cas anem amb roba interior esgarrapada i bruta combinant varis conceptes. El de presentar-nos desarmats i indefensos damunt l’escenari, mostrant que les nostres armes son la nostra música, combinat amb el concepte de deliri, recordant els vestits a una espècie de pijama d’hospital mental i finalment el color blanc, com sortint de la foscor que ens va acompanyar en el anterior disc.

La situació del català al País Valencià no és massa bona. Com a banda que s'expressa en aquesta llengua romanç, com sentiu i veieu el tema lingüístic?

El tema lingüístic al País Valencià està molt complicat. És víctima d’atacs constants per part del poder governant que ha generat una espècie d’odi i prejudici per la gran majoria de la gent. Això ha fet que el català no s’empri tot el que es deuria, sobretot al camp de la música i ha provocat també una declinació molt polititzada en el seu us. Nosaltres pretenem que açò canvi i que la gent comenci a utilitzar la seua llengua per fer la música que li agrada d’una forma lliure i normalitzadora, demostrant que es pot fer qualsevol estil en la llegua que desitges i de igual o més qualitat que en llengües més esteses com l’anglès.

Degut a que en l'Estat Espanyol el sentiment cap a tota llengua que no sigui el propi castellà és bastant negatiu en general, heu sofert algun atac o crítica irracional per expressar-vos en català? (Veieu els arguments del PP de Galícia cap al gallec).

Doncs realment no, atacs per part de la gent castellanoparlant no hem patit cap, més be un cert desplaçament provocat pel desconeixement. Existeix cert prejudici cap als grups que cantem en català, però poc a poc està canviant. De fet ens hem sentit més atacats per certa gent que canta i defèn el català que per castellanoparlants. Al país valencià sembla que si cantes en català sols ho pots fer baix un concepte i un estil i a molta gent li molesta la tasca normalitzadora que duem a terme, ja que esta normalització els suposaria perdre el control de la música feta en català, aleshores moltes vegades ens sentim atacats per aquesta auto –censura que s’ha creat al mateix País Valencià.

Tenint en compte el cas de Berri Txarrak que, malgrat expressar-se en euskera, té seguidors per tot arreu, creieu que és ara més fàcil que acceptin la vostra proposta en zones no catalanoparlants?

És el nostre gran somni, ens sentim molt identificats amb Berri Txarrak per estil i concepte i ens agradaria que la seua tasca s’expandira a totes les llengües de l’estat. Obrir ments i que la gent descobrira que hi ha molt bona música de tots els colors i amb qualsevol llengua. De totes formes s’ha de reconeixer que el euskera te molta més tradició i acceptació en el àmbit del rock nacional, han hagut bandes anteriors com Negu Gorriak, Pi-LT, etc, que han obert camí i eliminat prejudicis. En el català encara estem una miqueta verds, però poc a poc anirà obrint-se la gent. Dintre del pop ja s’està aconseguint amb bandes com Antònia Font o Ix, ara ens falta que el rock més dur accepte també les nostres propostes.

Pel que tinc entès “Deliris” té un concepte, en el qual una veu en primera persona fa reflexions. Pots explicar-lo?

Per tractar de transmetre la il·lusió de reflexió personal el disc l’hem tracta quasi tot en primera persona. Açò ens ajuda a expressar la nostra visió personal de la realitat musical i dels nostres propis sentiments des d’un punt de vista metafòric i inclús delirant. Preocupacions quotidianes, històries de personatges reals, pors innates, hipocresia, falses esperances o il·lusions formen aquest conjunt anomenat deliris.

Qui va ser l'encarregat de realitzar l'artwork? Em sembla molt original i artístic.

Gon, el vocal, és dissenyador i llicenciat en Belles Arts, la imatge i el disseny sempre ha estat dut de la seua ma. En Gàtaca sempre hem tractat la imatge i el disseny com un instrument més, un element que ajuda a completar tot el concepte de la banda. En el cas de deliris hem tractat de mostrar tot el que ens transmet el disc. Instints, influències, pors i un joc de lliure interpretacions en les fulles del llibret, tractades com una espècie de test de Roschard on el lector pot treure les seues pròpies conclusions.

No teniu objeccions a dir que partiu del “nu metal” en el vostre so. Què penseu d'aquest estil de vegades tan injuriat? Penseu que a Espanya encara queden algunes bandes destacables del gènere?

El problema del nu-metall apareix en el moment que s’estableix com estil. Sempre hem pensat que nu-metall significa llibertat dintre del metall, trencar eixes barreres que existien en les que mai podies fer electrònica, hip-hop o pop dintre del metall. Quan diem que partim d’eixa base ho diem en eixe aspecte, no som un estil sinó moltes influències barrejades amb la intenció de traure un so personal i sempre contundent. Partim del metall evidentment, però no ens tallem en absorbir tot allà que ens agrada i mostrar-ho a les nostres composicions, el límit està on ens porte la inspiració. No creiem en estils estereotipats que de vegades ens arriben per tots els llocs. En quan al tema de les bandes a Espanya pensem que hi ha de molt bones i segueixen apareixent-ne, el problema es que moltes vegades son menyspreades pel fet de tractar-les com una moda passatgera.

Hi ha alguna col·laboració en el disc?

Si i no, Marc, nou baixista de Gàtaca, prové de la banda El Corredor Polonés, més encaminada al Grunge i al Stonner. Ha aportat molt en la creació dels nous temes i en alguna cançó ha col·laborat en veus. Ara forma part del grup, però durant el procés de gravació va jugar eixe doble paper de co-compossitor i col·laborador extern.

Com veieu el rock en català amb bandes com vosaltres, 121db, Raydibaum, Rosa Luxemburg, Paral.lel 84 o Bisserots? Sembla que ha superat aquesta etapa de reivindicació i s'ha normalitzat una mica.

La llum al final del túnel encara està lluny. Fins que no canvien les coses, els punts de vista i els litigis de poder la normalització serà molt complicada. Més que normalitzar moltes bandes acaben sent absorbides per eixe concepte i es deixen de lluitar per la causa. De totes formes poc a poc hi ha més bandes i de millor qualitat musical que s’obrin camí evitant peatges i etiquetes estilístiques i mostren unes propostes cada cop més interessants i trencadores. Hi ha bandes com Rosa Luxemburg i 121db que mostren una frescura i atreviment admirables, altres com Inòpia que et deixen bocabadat amb les seues composicions i que si cantaren en anglès serien liders de vendes en tot el mon, i moltes més que podria citar, però com ja dic, encara falta per normalitzar del tot el panorama del rock en català.

Imagino que haureu pensat a fer un nou videoclip. Pots avançar com serà?

Estem en procés. Encara estem discutint quin tema hem de fer, ja que no tenim un single específic i les decisions van variant molt. L’últim per el que ens hem decidit i per el que creiem que serà el definitiu és el track 2 Alea Jacta Est, però no podem avançar-vos el que hem pensat, es sorpresa, el que està clar és que seguirà les influències cinèfiles que sempre hem mantes.

Com van ara per ara els concerts de presentació?

De moment hem fet una mini gira d’escalfament, la presentació grossa la farem a partir de setembre, ja que la data de sortida del disc ens va impedir entrar en moltes programacions fetes per a l’estiu. De moment estem contents amb els primers resultats, sabent que la cosa està com està i que cada cop és més difícil trobar sales en bones condicions.

Si voleu comentar alguna cosa més...

En la nostra lluita per la normalització i la promoció de la música de qualitat feta en català volem centrar esforços en obrir-nos al mercat estatal, mirar de montar gires que arriben a la major part del territori no catalanoparlant i mirar d’obrir fronteres. També estem establint contactes amb gent de bandes europees d’estils similars per tractar de fer feedbaks i compartir escenaris i veure si podem mostrar el nostre treball el més lluny possible.